Ara et toca a tu.

N'hi ha persones que, encara que no ens agrade, diuen veritats com temples. No volem escoltarles, perqué ens toquen directament al cor... , però les sentim igualment. Podem confondre el mal que creiem que ens fan amb eixe contacte directe amb els nostres sentiments, amb la part més fonsa i més ben guardada que tenim.
N'hi ha cops que ens toca despullar-nos davant el públic. Despullar, no el nostre cos, sino la nostra ànima. I creiem que fa vergonya, però el que fa es por. Por de sentir que som vulnerables, efímers, tan fràgils... Por, de sentir-nos humans, en definitiva.

Encara no he trobat el meu espai, la meva propia manera de fer descansar la ment i l'esperit de tot allò que m'envolta. El "botón de off" de que parle tan sovint. Sé que n'està a prop, però he de lluitar una mica més, m'ho he de guanyar. I per poder fer això, he de creure que m'ho mereixo. Creure de debó.